Aquest és el primer d’un seguit d’escrits que aniran apareixent penjats en la pàgina web del BEC. Escrits/articles que pretenen divulgar aspectes relacionats amb la tècnica de l’esquí i, amb la mesura que sigui possible, fer-ho d’una manera amena i entenedora. S’intentarà aclarir conceptes, desmuntar tòpics i donar coneixements que ens ajudin a esquiar millor i, si més no, comentar aquelles “coses” que hem de buscar o sentir sobre uns esquís per esquiar d’una manera més o menys ortodoxa i actual. Traslladar al terreny pràctic certs coneixements tècnics pot ajudar-nos a trobar sensacions pròpies dels millors esquiadors. Esquiar bé requereix molta pràctica però també saber que hem de fer. Ara bé, per més escrits que es llegeixen sobre tècnica i per més pràctica i esforç personal que es faci per aplicar-ho, degut a la complexitat de l’esquí, a vegades és convenient deixar-se aconsellar per un bon professor d’esquí.
Que entenem per tècnica d’esquí? Doncs, d’una manera molt simplista, tot el conjunt de moviments, habilitats i accions motores que s’efectuen sobre uns esquís per executar viratges. Esquiar bé es fer viratges. Sovint la majoria de practicants es passegen per les pistes sobre uns esquís efectuant canvis de direcció però no pròpiament viratges. Quasi sempre utilitzaré el terme viratge com a concepte de canvi de direcció.
Explicaré les seves fases i de cada fase els moviments i mecanismes que les caracteritzen. Això ens ha d’ajudar ha elaborar una imatge mental pròpia realitzant el viratge perfecte, el viratge mental (objectiu del proper article). El terme gir, estrictament i per parlar amb propietat, queda reservat al canvi de direcció que s’efectua amb els esquís en cuña (girs en cuña o en falca).
Diferenciem viratges de radi curt, mig i ample. El viratge de radi mig amb esquís separats i amb més o menys treball sobre els cantells sobre una pista blava o vermella serà el marc de referència. Tota la resta de viratges els compararem amb el viratge de radi mig. En la blava es practicaran aspectes tècnics més analítics del viratge i en la vermella aspectes més globals relacionats amb la velocitat i les forces externes (bàsiques per poder esquiar).
(el nostre col·laborador en una desmostració d'un viratge conduït)
Tot i que això ocuparà una gran part dels articles, també es comentaran altres aspectes tècnics com ara els relacionats amb l’esquí en diferents tipus de neu i condicions.
El terme carving hauria de quedar reservat a una modalitat extrema d’esquí sense pals. Carver en angles fa referència al concepte de tallar la fusta que traslladat a l’esquí vol dir tallar la neu (marcar rails a la neu és l’obsessió de tot bon esquiador). La tècnica actual es l’adaptació de la tècnica de sempre a l’evolució del material. Adaptacions tècniques per poder gaudir i treure la màxima rendibilitat al material actual.
Quan s’escriu sobre tècnica d’esquí i pel fet que molts dels que ho fem encara tenim present l’era “precarving” (la qual varem practicar costosament durant molts anys), es té la tendència a utilitzar conceptes com ara carving, tècnica d’esquí actual, tècnica moderna, tècnica d’abans, tècnica antiga... Hauríem de desterrar aquests termes. Hem de parlar de tècnica d’esquí.
Desprès d’una bona colla d’anys experimentant moviments, actituds, posicions...per adaptar-nos al canvi de geometria dels esquís (els esquís actuals, tots, tenen una marcada línia de cotes, clarament amples d’espàtula i de cues en relació als esquís “rectes” d’abans), podem afirmar que la tècnica d’esquí està consolidada. S’ha paït l’evolució del material tot i que encara persisteixen certes confusions i certs escèptics que no han vist en aquest canvi una oportunitat. Això fa que actualment encara haguem de recórrer a comparacions entre la forma d’esquiar "d’abans” i "l’actual”. En realitat la tècnica d’esquí no ha canviat tant. Els aspectes bàsics continuen essent vigents; per exemple, l’esquiador durant tot el viratge ha de buscar una posició centrada sobre els esquís (centralitat dinàmica)... i altres elements de la tècnica senzillament s’han adaptat al canvi de geometria dels esquís, fent que certs moviments, actituds, posicions... hagin assolit més importància i d’altres n’hagin perdut.
El que si és evident es que l’ensenyament de l’esquí ha guanyat coherència, des de l’escola elemental fins a la competició hi ha una clara continuïtat tècnica i elements abans exclusius de la competició poden ser experimentats i aplicats en la pràctica de l’esquí de lleure. Però, i per baixar una pista plena de bumps? La resposta a aquesta pregunta és molt fàcil: esquís junts, plans i derrapatge. L’únic problema és que amb uns esquís actuals això és un pel més difícil. Per tant, també ens hem d’adaptar a les condicions del terreny i de la neu.
